A cau d’orella

Mira el foc, potser li porta inspiració. Aleshores pense, ell mira el foc mentre li porta inspiració i jo escric el que ell m’inspira. Al cap i a la fi és una cadena, no?

Hui la casa està tranquil·la, tan sols es sent el constant crepiteig del foc i el sorollet frenètic de la consola del xiquet. Però no m’importa aquest sorollet impertinent, perquè des del carrer m’arriba l’últim soroll, el que els neutralitza tots. Plou.

I encara que em sap molt greu que aquesta pluja no em deixarà eixir hui a donar la volta nocturna, per una altra banda m’agrada la pluja.

Mon pare sempre em deia que si plou, quan vas a dormir, es com si t’estigueren cantant una cançó a cau d’orella.

“Però la pluja ho canvia tot” pense. Perquè si no estiguera plovent no sentiria la consola del xiquet perquè no l’hauria pogut mantenir a casa, hauria eixit amb els amics; tampoc sentiria el crepiteig del foc perquè, segurament, jo no estaria asseguda al sofà rellegint  les “Memòries d’Idhun” que he deixat a la meua falda per no tenir que pujar a la meua habitació quan em canse d’escriure.

Com  tampoc estaria asseguda al sofà mirant la flama que, a poc a poc, va rossegant el tronc que he posat a la llar per a no tindre fred; ni sentiria la pluja quan cau sobre els cotxes, les cases i els paraigües dels qui s’han atrevit a eixir de casa per creuar el carrer ara convertit en un riu.

Tampoc sentiria el córrer de la gent a la qual ha sorprès el temporal sense un paraigües i que ara corre amagant-se per baix dels balcons. La pluja ho canvia tot.

He hagut d’anar a comprar per a afegir al sopar dos plats més que han vingut ara mateix convidats, i quan he arribat a casa anava xopa, el meu propi paraigües m’ha servit de ben poc.

Però m’és igual, tot això no m’importa tant com saber que aquesta nit, malgrat tot, m’adormiré mentre la pluja em canta la seua cançó a cau d’orella.

 

Tristament teua

Sola, enmig de la foscor, d’empeus tota sola. Que apagats són els colors del seu voltant; que buides les formes i que poc sòlides les excuses.

El Sol, aquest astre brillant, tan jove ell. Ell, que amb el seu foc ens deixa tan simples, tan insignificants, tan llunyans… Ens veurà? Realment ell percebrà la nostra existència?

Pensa si és normal el que ara sent. Jo no crec que ho siga.

Els sorolls li foraden les orelles i li penetren al cervell on ella els coordina com pot, atabala.

No troba mai ningú que l’escolte quan li passen aquestes coses, quan el seu ànim s’arrossega per terra i la vida li dóna aquestes desil·lusions tristes.

Està cansada, cansada de ser la biga principal que sosté sa casa. Una biga que sempre ha cregut forta perquè era ferma i sòlida, però que ara es panseix, deprimida, sobre ella mateixa.

Quantes cavil·lacions! Ara ja no torba llum en la foscor, ara ja no hi ha sortida fàcil a l’obscuritat que envolta els seus pensaments. Però, una vegada més, la imatge de la mà la treu d’aquella cova i li ensenya a fugir de l’obscuritat i anar a buscar una llum al sostre per on poder eixir altra vegada.

 

Tard

Tard. La nit es dibuixa fosca enmig del cel, enmig d’aquest cel on l’únic que trenca el color negre són les estrelles que fan pampallugues.

Mentre trec la part superior del cos per la finestra, observe una de les estrelles més grans, una de les boniques que destaca per damunt totes les demés i que irradia un llum que fa que els núvols que volen passejar-se per davant seu i tapar-la, semblen d’allò més fantsmagòrics, quasi irreals.

Quan ja ningún dels núvols sembla que tinga ninguna intenció per a apartar-se, torne cap endins, cap a dins la casa, on la foscor, per falta de llums, se m’engoleix.

A les palpentes intente tornar al lloc on tinc el meu llibre i veig una pampalluga semblant a la d’una estrella al final del passadís. Quan m’acosta a veure que és, m’apareix una xiqueta de cabells rossos a la que faig tornar al llit.

- Descansa Núria.

I m’allunye passadís avall mentre veig desaparèixer els cabells rossos de Núria baix els llençols.

Finalment aplegue al sofà on encara m’haurè de quedar una estona bastant llarga. Lluna riallera em dedica una mirada sorna des del balcó on, encara que ella no ho vuiga, se que em vigilarà fins que s’apague la llum de les estrelles que brillen al seu voltant, fins que ella s’amague i done el seu relleu al Sol, fins que el tard pase a ser matí.

“La Daga” de Philip Phullman

Hui crec que puc parlar d’alguna cosa que tinga relació amb mi mateixa. Aquest matí (desficiosa com jo sola) m’he despertat a les vuit menys quart disposada a anar-me’n Déu sap on. La qüestió és que, com que després de deu minuts, he descobert que no podia tornar-me a adormir, he decidit fer alguna feina i acabar-me el llibre de “La Daga” de Philip Phullman que tenia començat i del qual em faltaven tan sols dos capítols.

He de dir que encara que la gent que m’envolta insisteix a comprar-me llibres amb una literatura més realista que no les meues novel·les de fantasia, cosa de la que els estic molt agraïda perquè m’encanta llegir qualsevol cosa (que estiga ben escrita clar està), crec que els relats fantàstics continuen sent el gènere que més m’agrada.

La novel·la de Phullman que acabe de llegir m’ha sorprès molt gratament, ja que com que havien tret fins i tot una pel·lícula d’aquesta trilogia, esperava una història més simple i no tan complexa com ho és.

Phullman ha creat un univers tan complet que de vegades em podia perdre pels paratges que descrivia en alguna de les seues pàgines. Té molts detalls, explica des de les religions dels habitants, i l’origen d’aquestes fins a l’arbre genealògic de tota una família.

“La Daga” és la segona part de la trilogia de la matèria obscura que té com a protagonista una xiqueta d’uns dotze anys que és veu embolicada en una guerra que canviarà el curs de la història de molts móns.

Encara que al principi no m’enganxava molt perquè la trobava poc original i la mateixa història de totes, desprès no podia desenganxar el nas de les fulles.

Bé, ara pense llegir-me la tercera part, “El llargavistes d’ambre”, abans de poder començar per fi amb els meus regals de Sant Jordi (que, per cert, no inclouen res de literatura fantàstica), encara que estic oberta a suggerències per a quan els acabe.

Cops (II)

Sonen sirenes, sirenes de salvació. El rostre d’ell emmudeix de por, però és una por diferent a la seua, ella té esperança, ell no.

Es sent cedir la porta de baix i botes policials pugen l’escala corrents.

Ell, presa del pànic, s’abalança sobre ella en un últim intent per a fer-li mal. El cos àgil d’ella fa una “finta” elegant i l’esquiva. Desprès alça els punys i agafa el llum de la tauleta de nit disposada a defendre’s una vegada més, una última vegada.

Però un policia entra corrent en l’habitació i l’agafa a ell, que intenta alçar-se de terra.

Primer es debateix  i desprès la mira amb cara de gosset abandonat.

- Perquè m’ho fas açò?

Desprès l’insulta, però, ja no el sent. Es deixa caure a terra i unes llàgrimes li llisquen galta avall.

Un policia li pregunta si es troba bé.

- Millor.

Mentre el veu marxar, emmanillat i debatent-se entre dos policies, el que té al costat li pregunta:

- Era el primer cop que li havia fet això, senyoreta?

Una fina capa boirosa va entelant-li la vista i va privant-la dels seus sentits.

Els cops, que abans no notava, ara se li refreden i tot el cos li mal. Però ja no té por.

- No era el primer cop, però si que ha sigut l’últim.

Cops (I)

No ha sigut el primer cop. La primera vegada li prometre que no tornaria a passar, la segona es va posar a plorar i li va suplicar que no se’n anara quan ella va amenaçar de fer-ho, la tercera vegada no li va importar i va deixar de suplicar; desprès d’aquesta ja no en porta el compte.

Ara fa la maleta depresa, ja ha trucat a una amiga i a la policia, ja venen.

Clava amb preses tota la seua roba dins la maleta i les bosses, buida els calaixos amb por i posa els objectes personals a la motxilla. Records que ni ell ha pogut esborrar de la seua memòria, troben el seu lloc al fons d’una bossa.

Claus. Es senten els seus passos per baix.

Però, ja no té por, venen a ajudar-la. L’únic que té ara és ira: com ha deixat que aquest imbècil li desfés la vida? Com el va poder creure quan ell suplicava que no l’abandonara? Com va poder creure que feia esforços per canviar?

Ell entra a l’habitació, mira la bossa, la maleta i la motxilla, i desprès la mira a ella.

Els ulls se li empetiteixen i se li formen dues ratlles en comptes d’ells.

La senyala amb un dit acusador.

- Tu…

Ho diu amb un to amenaçador que segurament li arriba des del fons de la seua corcada ànima.

Avança cap a ella amb els braços estesos cap endavant sense deixar de repetir el seu nom.

Ella alça el cap i el mira amb seriositat i amb el rostre ennegrit.

- Si hem toques ets home mort.

Aquesta vegada el seu nom ve de forma burlesca, com rient-se d’ella, malfiant-se.

“Com m’he pogut llançar a perdre per açò? Mai, mai tornaràs a fer-me mal”

A tornat la por, però és una por diferent, rància, cansada d’aparèixer.

Enamoradís

Encara és prompte; prompte per a començar a parlar. No saben que dir-se, és noten cohibits, encara que es coneixen massa bé, i això no intenten negar-ho.

Se’ls fa estrany estar-se així, abans no havien tingut que buscar les paraules exactes per a dir… res.

No tenen res que dir-se? Si, tenen moltes, moltíssimes coses que contar-se. Tal vegada siga aquest el problema, però…

Fins ara només havien sigut amics i res més. Tenen por, dubtes i preguntes.

Massa coses, massa diferents, massa confuses.

Cadascun d’ells dos pensa i planifica el gest més simple abans de realitzar-lo. També mira, atentament, el gest que fa l’altre i tracta de no avergonyir-se si ell o ella alça els ulls i se’ls troba mirant.

Tantes emocions barrejades en un còctel tan irresistible que qualsevol voldria provar.

Llavors un dels dos acosta la mà, frega la de l’altre i l’altre li l’agafa.

Tremolors, nervis… però, ja no hi ha preguntes, ni dubtes, ni por.

Un simple contacte a posat ordre allà on no hi havia.

No és meravellós?

“Perquè res és tot blanc o tot negre”

Per fi, ja tinc el meu Sant Jordi. En el dia que, pot ser, siga el més esperat de l’any, per fi m’ha arribat el meu torn. El meu regal ha sigut un llibre titulat Somiant Palestina d’una jove xica (dic jove perquè té uns quinze anys) nascuda a Itàlia però d’arrels egípcies anomenada Randa Ghazy.

La història narra la Palestina actual, però no només el dolor i la por, sinó també la vida que porten, o intenten portar, els seus habitants.

M’ha encantat la frase que ve de capçalera del llibre: “perquè res és tot blanc o tot negre”.

De moment no puc contar-vos res més d’aquest llibre, però serà el primer que faré quan l’acabe.

Ara, que s’he m’amuntona la faena, primer he d’acabar la daga i després ja parlarem…

Espere que a tota la gent que, com a mi, li agrada tant escriure i llegir, sincerament, espere que siga un dia amb tant de goig com ho ha sigut per a mi.

Feliç dia de Sant Jordi per a tots els enamorats de la literatura.

 

Escapar una vegada més…

Sospira. La tallen els seus ulls, la colpegen durs, freds com muralles impenetrables.

Corre, no mira enrere. Sap que si mira l’estarà esperant aquesta mirada penetrant glaçada. I comença a perseguir-la i per més depresa que ella córrega sap que acabarà agafant-la, que encara que s’amague la trobarà.

Només una mà podria traure-la d’aquest malson refugiar-la de la mirada gèlida i de la por que l’acompanya.

Però, aquesta mà es tan sols una il·lusió, perquè mai ha estat ací, aquesta mà que pot ser no estiga mai, però a ella li sobra aquest fugaç pensament per a volar uns segons.

Li dona ànims per a poder escapar l’ajuda a deixar enrere el seu passat per a anar a trobar-se cara a cara amb el seu futur.

Li inspira l’alé necessari per a girar-se i dedicar-li una mirada burleta al seu perseguidor i fer-li un gest poc apropiat abans de córrer altra vegada i escapar una vegada més de la mort.

Mal d’ànima

Els cabells li cauen enmig la cara, tapant-li els ulls tan grans que té. Però, no es molesta en moure’ls del lloc. Per a què?

Es nota tot el cos entumit, però al mateix temps no se’l nota.

El cor li perfora el pit i amenaça en eixir-li per ací, disparat, si no mira de tranquil·litzar-se. Però no pot, no ho intenta. Encara que li fa mal, desitja que passe, que el seu cor s’escape i la deixe en pau. Desitja que pare.

Llavors, s’adona que no ho vol. No vol que pare, vol viure. I s’aferra al dolor, a aquest dolor punyent que li diu que està viva. S’aferra com qui s’aferra a la vida.

I, a poc a poc, el dolor minva i la va tornant lentament fins a la realitat, a la realitat odiosa que comença a convertir-la en el que ara és. La seua realitat.

I finalment el dolor para, i ella torna.

S’aparta els cabells humits per les llàgrimes i respira a fons. El cor li torna al seu lloc i el cos se li desentumeix.

Ara no és l’única que plora, el cel plora amb ella.

Fins un altre cop.