Els cabells li cauen enmig la cara, tapant-li els ulls tan grans que té. Però, no es molesta en moure’ls del lloc. Per a què?
Es nota tot el cos entumit, però al mateix temps no se’l nota.
El cor li perfora el pit i amenaça en eixir-li per ací, disparat, si no mira de tranquil·litzar-se. Però no pot, no ho intenta. Encara que li fa mal, desitja que passe, que el seu cor s’escape i la deixe en pau. Desitja que pare.
Llavors, s’adona que no ho vol. No vol que pare, vol viure. I s’aferra al dolor, a aquest dolor punyent que li diu que està viva. S’aferra com qui s’aferra a la vida.
I, a poc a poc, el dolor minva i la va tornant lentament fins a la realitat, a la realitat odiosa que comença a convertir-la en el que ara és. La seua realitat.
I finalment el dolor para, i ella torna.
S’aparta els cabells humits per les llàgrimes i respira a fons. El cor li torna al seu lloc i el cos se li desentumeix.
Ara no és l’única que plora, el cel plora amb ella.
Fins un altre cop.
Benvinguda, pirene. Et desitge una llarga i profitosa travessia.
Un bon relat d’un moment difícil, però que com tu dius la fa sentir que està viva. A vegades les coses són així.