Sospira. La tallen els seus ulls, la colpegen durs, freds com muralles impenetrables.
Corre, no mira enrere. Sap que si mira l’estarà esperant aquesta mirada penetrant glaçada. I comença a perseguir-la i per més depresa que ella córrega sap que acabarà agafant-la, que encara que s’amague la trobarà.
Només una mà podria traure-la d’aquest malson refugiar-la de la mirada gèlida i de la por que l’acompanya.
Però, aquesta mà es tan sols una il·lusió, perquè mai ha estat ací, aquesta mà que pot ser no estiga mai, però a ella li sobra aquest fugaç pensament per a volar uns segons.
Li dona ànims per a poder escapar l’ajuda a deixar enrere el seu passat per a anar a trobar-se cara a cara amb el seu futur.
Li inspira l’alé necessari per a girar-se i dedicar-li una mirada burleta al seu perseguidor i fer-li un gest poc apropiat abans de córrer altra vegada i escapar una vegada més de la mort.
Si aquesta mà inexistent l’ajuda, potse r és que en realitat hi és… o potser hi serà, si hi sap creure.
Això espere, que hi crega.
Gràcies Carme.