Escapar una vegada més…
Abril 22, 2008 per pirene
Sospira. La tallen els seus ulls, la colpegen durs, freds com muralles impenetrables.
Corre, no mira enrere. Sap que si mira l’estarà esperant aquesta mirada penetrant glaçada. I comença a perseguir-la i per més depresa que ella córrega sap que acabarà agafant-la, que encara que s’amague la trobarà.
Només una mà podria traure-la d’aquest malson refugiar-la de la mirada gèlida i de la por que l’acompanya.
Però, aquesta mà es tan sols una il·lusió, perquè mai ha estat ací, aquesta mà que pot ser no estiga mai, però a ella li sobra aquest fugaç pensament per a volar uns segons.
Li dona ànims per a poder escapar l’ajuda a deixar enrere el seu passat per a anar a trobar-se cara a cara amb el seu futur.
Li inspira l’alé necessari per a girar-se i dedicar-li una mirada burleta al seu perseguidor i fer-li un gest poc apropiat abans de córrer altra vegada i escapar una vegada més de la mort.
Si aquesta mà inexistent l’ajuda, potse r és que en realitat hi és… o potser hi serà, si hi sap creure.
Això espere, que hi crega.
Gràcies Carme.