Cops (II)

Sonen sirenes, sirenes de salvació. El rostre d’ell emmudeix de por, però és una por diferent a la seua, ella té esperança, ell no.

Es sent cedir la porta de baix i botes policials pugen l’escala corrents.

Ell, presa del pànic, s’abalança sobre ella en un últim intent per a fer-li mal. El cos àgil d’ella fa una “finta” elegant i l’esquiva. Desprès alça els punys i agafa el llum de la tauleta de nit disposada a defendre’s una vegada més, una última vegada.

Però un policia entra corrent en l’habitació i l’agafa a ell, que intenta alçar-se de terra.

Primer es debateix  i desprès la mira amb cara de gosset abandonat.

- Perquè m’ho fas açò?

Desprès l’insulta, però, ja no el sent. Es deixa caure a terra i unes llàgrimes li llisquen galta avall.

Un policia li pregunta si es troba bé.

- Millor.

Mentre el veu marxar, emmanillat i debatent-se entre dos policies, el que té al costat li pregunta:

- Era el primer cop que li havia fet això, senyoreta?

Una fina capa boirosa va entelant-li la vista i va privant-la dels seus sentits.

Els cops, que abans no notava, ara se li refreden i tot el cos li mal. Però ja no té por.

- No era el primer cop, però si que ha sigut l’últim.