Tard

Tard. La nit es dibuixa fosca enmig del cel, enmig d’aquest cel on l’únic que trenca el color negre són les estrelles que fan pampallugues.

Mentre trec la part superior del cos per la finestra, observe una de les estrelles més grans, una de les boniques que destaca per damunt totes les demés i que irradia un llum que fa que els núvols que volen passejar-se per davant seu i tapar-la, semblen d’allò més fantsmagòrics, quasi irreals.

Quan ja ningún dels núvols sembla que tinga ninguna intenció per a apartar-se, torne cap endins, cap a dins la casa, on la foscor, per falta de llums, se m’engoleix.

A les palpentes intente tornar al lloc on tinc el meu llibre i veig una pampalluga semblant a la d’una estrella al final del passadís. Quan m’acosta a veure que és, m’apareix una xiqueta de cabells rossos a la que faig tornar al llit.

- Descansa Núria.

I m’allunye passadís avall mentre veig desaparèixer els cabells rossos de Núria baix els llençols.

Finalment aplegue al sofà on encara m’haurè de quedar una estona bastant llarga. Lluna riallera em dedica una mirada sorna des del balcó on, encara que ella no ho vuiga, se que em vigilarà fins que s’apague la llum de les estrelles que brillen al seu voltant, fins que ella s’amague i done el seu relleu al Sol, fins que el tard pase a ser matí.