Tristament teua

Sola, enmig de la foscor, d’empeus tota sola. Que apagats són els colors del seu voltant; que buides les formes i que poc sòlides les excuses.

El Sol, aquest astre brillant, tan jove ell. Ell, que amb el seu foc ens deixa tan simples, tan insignificants, tan llunyans… Ens veurà? Realment ell percebrà la nostra existència?

Pensa si és normal el que ara sent. Jo no crec que ho siga.

Els sorolls li foraden les orelles i li penetren al cervell on ella els coordina com pot, atabala.

No troba mai ningú que l’escolte quan li passen aquestes coses, quan el seu ànim s’arrossega per terra i la vida li dóna aquestes desil·lusions tristes.

Està cansada, cansada de ser la biga principal que sosté sa casa. Una biga que sempre ha cregut forta perquè era ferma i sòlida, però que ara es panseix, deprimida, sobre ella mateixa.

Quantes cavil·lacions! Ara ja no torba llum en la foscor, ara ja no hi ha sortida fàcil a l’obscuritat que envolta els seus pensaments. Però, una vegada més, la imatge de la mà la treu d’aquella cova i li ensenya a fugir de l’obscuritat i anar a buscar una llum al sostre per on poder eixir altra vegada.