A cau d’orella

Mira el foc, potser li porta inspiració. Aleshores pense, ell mira el foc mentre li porta inspiració i jo escric el que ell m’inspira. Al cap i a la fi és una cadena, no?

Hui la casa està tranquil·la, tan sols es sent el constant crepiteig del foc i el sorollet frenètic de la consola del xiquet. Però no m’importa aquest sorollet impertinent, perquè des del carrer m’arriba l’últim soroll, el que els neutralitza tots. Plou.

I encara que em sap molt greu que aquesta pluja no em deixarà eixir hui a donar la volta nocturna, per una altra banda m’agrada la pluja.

Mon pare sempre em deia que si plou, quan vas a dormir, es com si t’estigueren cantant una cançó a cau d’orella.

“Però la pluja ho canvia tot” pense. Perquè si no estiguera plovent no sentiria la consola del xiquet perquè no l’hauria pogut mantenir a casa, hauria eixit amb els amics; tampoc sentiria el crepiteig del foc perquè, segurament, jo no estaria asseguda al sofà rellegint  les “Memòries d’Idhun” que he deixat a la meua falda per no tenir que pujar a la meua habitació quan em canse d’escriure.

Com  tampoc estaria asseguda al sofà mirant la flama que, a poc a poc, va rossegant el tronc que he posat a la llar per a no tindre fred; ni sentiria la pluja quan cau sobre els cotxes, les cases i els paraigües dels qui s’han atrevit a eixir de casa per creuar el carrer ara convertit en un riu.

Tampoc sentiria el córrer de la gent a la qual ha sorprès el temporal sense un paraigües i que ara corre amagant-se per baix dels balcons. La pluja ho canvia tot.

He hagut d’anar a comprar per a afegir al sopar dos plats més que han vingut ara mateix convidats, i quan he arribat a casa anava xopa, el meu propi paraigües m’ha servit de ben poc.

Però m’és igual, tot això no m’importa tant com saber que aquesta nit, malgrat tot, m’adormiré mentre la pluja em canta la seua cançó a cau d’orella.