Estirada panxa enlaire a l’herba mentre mire el cel on les formes dels núvols es dibuixen divertides per a mi.
Si m’esforçe molt puc endevinar un gnom que em mira un poc enfadat tal vegada perquè no faig altra cosa que prendre el sol per veure si puc enfosquir un poc la meua pàl·lida pell. Desvie la vista del gnom i ensopegue amb el que pareix… un cor? No, no m’agrada aquest núvol, massa coent. Això ho pot veure qualsevol, és fàcil.
A mi m’agrada buscar motius difícils als núvols, coses que no pot veure qualsevol. Tot açò em recorda a quan era xicoteta i em podia entretindre amb les meues amigues tota l’hora de l’esplai a l’escola fent aquestes coses.
Hm veig… un paraigües? Si! És un paraigües obert que intenta parar les gotes d’aigua, que segurament abocaran d’ací a poc els seus companys foscos, i que si no m’alce prompte es probable que jo taste també.
Mentre observe el cel i els núvols que poblen la seua cúpula, decidint el moment en qual deixar de tenir aquesta peresa, mire perdre’m en la seua immensitat.
Fou precisament perdent-me en el blau cel, quan el vaig veure per primera vegada i potser fóra l’última, el primer de tots els àngels caiguts.
Una metàfora preciosa! I què passà amb aquell àngel?
Et felicito molt efusivament per deixar-te seduir i buscar formes als núvols. he vingut aquí després d’escriure un poema que parlava d’això precisament. I jo m’adono que fa molt temps que no ho he fet.
Va! ens explicaràs la història d’aquell àngel, jo com Josep Manel, m’agradaria llegir-la.
Bé, crec que vos deixaré un poc més amb l’incògnita. Però no patiu, té continuació!