Trepitge l’herba corrent i els meus peus a dures penes freguen les minúscules gotes cristal·lines que la rosada a format durant el matí. Les formes innocents dels núvols encara que es dibuixen trapelles al cel mentre còrrec cpa al punt on m’ha paregut veure’l caure fa tan sols un parell de minuts.
Un rastre estrany de llum impregna el sòl i és això el que utilitze per a seguir-li la pista. Però, els meus dots deductius deixen molt que desitjar i prompte perd el rastre de la llum, que desapareix ràpidament deixant-me amb un pam de nas i amb la boca tan oberta que haguera pogut deixar entrada al fox terrier que ha decidit seguir-me a la recerca.
Després de vagar un parell de minuts més, em done per vençuda i em retire tristament cap a la casa altre cop.
Mentrestant, una forma poc definida s’alça de l’herba a poc a poc, i s’espolsa del seu cos de llum les gotes de la rosada.
No està molt lluny, tal vegada l’haguera trobat si m’haguera donat més pressa i no s’haguera esfumat el rastre de l’àngel tan ràpidament, però ara no puc tornar i l’èsser lluminós resta un poc més assegut a terra abans d’alçar-se i posar-se a caminar.
Quan hagis trobat la manera de veure’ls de prop, ja me l’explicaràs. Seria bonic veure un àngel, encara que sigui caigut! Un àngel sempre és un àngel.
Encara que es diu que els àngels caiguts són àngels repudiats i que ja no tenen llum, en aquest cas crec que una criatura d’aquesta mena mai deu perdre la màgia; sempre els quedarà aquesta bellesa lluminosa.