I ell continua estés a terra mentre als seus dits s’acumula el pols d’un dia llarg. Les llàgrimes li corren cara avall en silenci, talment com si d’una pel·lícula muda es tractara. Ja ni els batecs tenen presa per a recòrrer el seu camí.
Recolze el cap a la paret i el deixe caure al cantó que hi forma amb la prestatgeria de la sala. El silenci em perfora la oïda, eixordador, i la meua ànima còrre a refugiar-se en un racó de la meua butxaca i intenta oculta-se.
L’únic que trenca aquest silenci esgarrifós és el constant degoteig d’aquest líquid carmesí que va formant un bassal a terra cada vegada més gran.
I finalment para i el silenci esdevé estúpid. Se que no deuria fer-ho, però no puc soportar una mirada morta i li passe la mà per la cara per a tancar-li les parpelles.
La vida abandona la profunditat dels seus ulls abans de tancar-li’ls i si em fixe encara puc veure com la llum que envoltava la pàl·lida figura desapareix, evaporant-se i passa a ser la mateixa foscor que impregna tota l’habitació.
L’he llegit tres vegades seguides. No vull dir molt perquè tot acabaria sabent-se, però hi ha expresions tan encertades i arrodonides que inevitablement em retrauen emocions indescriptibles. Molt bo.
Em deixes amb una sensació de misteri que m’acompanyarà al llarg del dia.
M’ha passat el mateix que la Carme. El teu escrit m’ha deixat del tot intrigada. Està molt ben escrit i redactat. M’ha agradat llegir-lo
Gràcies a tots tres que aquest escrit ha causat l’efecte que jo pretenia.