Tanca la finestra al mateix temps que l’amor explota en tota l’habitació i trenca en mil bocins la seua ànima.
Crida a veu desgarrada i recull i es talla amb els bocins de la seua ànima, i crida llàgrimes de sang mentre cus les parts que la por ha anat arrancant.
Crida per estar callada tant de temps que la seua veu es podría perdent la seua lluminositat. Mentrimentres s’acarnissa i esgarrapa les ilusions clavant-se paraules enmig del cor.
I quan tot acaba s’asseu al peu de l’escala i mira com la llum de la lluna plena d’ombres tots els racons de l’habitació.
Pirene, acabo d’escriure un post sobre l’amor, tant diferent del teu! El meu no diu re s del que vol dir, ho deixa a l’atzar a verure si algú pot endevinar-ho. I malgrat tot, sento que ni ha alguna cosa que m’acosta molt al teu. Potser que l?alba sens e dir-hoi ha tingut també l’ànima trencada en mil bocins. Una abraçada.
Carme: jo també he llegit el teu post i la veritat m’ha semblat sentir el que tu dius. La línia que divideix els esclats de l’amor es, de vegades, tan fina…
No hi ha esgarro que el temps no puga acabar sargint. Una abraçada.
L’energia diuen que no es perd, es transforma; i on va l’amor quan esclata?
Josep, espere que tingues raò i que el temps, sempre diuen que tot ho cura, puga cosir aquest forat que deixa l’amor.
Jesús, no se on anirà l’amor quan esclata però no crec que m’agradara gaire posar-me al seu camí. L’amor pot arribar a tenir molta força.
Una abraçada als dos.