L’àngel, que si que té millors dots deductius que jo, inicia la seua caminada inversa resseguint els llocs per on ha passat i va recollint el rastre de llum que jo no he trobat. Un parell de minuts desprès arriba al lloc on va començar la meua recerca i mira cap al cel entristit. Està cansat, el terreny que l’envolta no li es conegut i encara no sap molt bé com hi ha anat a parar.
Qualsevol que mirara en aquest moment cap al lloc on està plantat, no veuria res. Veuria una mena de resplendor tremolosa que es podria confondre amb boira i, afortunadament per a l’àngel, la gent d’avui en dia no es fixa en tot el que l’envolta.
Però avui el cel està ras i al gran llenç tan sols hi destaca un tímid Sol que pretén obrir-se camí.
Malgrat tot, encara queda algú al prat, algú que si que es fixa en el que l’envolta perquè ningú més li diu que no ho ha de fer, algú que no s’ha quedat convençut de la seua recerca i que encara vol seguir investigant, algú… el meu fox terrier.
S’ha quedat ajupit darrere uns matolls i quan l’àngel es mou decideix anar-hi darrere, talment com si fos un espia de les pel·lícules que veiem ell i jo per les vesprades.
Mentrestant, jo he arribat a casa i quan em done conter de que no hi és li done fins a l’hora de dinar, i si no sortiré a buscar-lo.
encara que sembli mentida, a tots ens costa trobar la llum, encarqa que sigui evident per a la resta de persones (mortals o àngels)
Jo encara li he d’agafar un poc la pràctica.
Només veiem allò que esperem veure, allò que ens és impensable, pot ser davant dels nostres nassos que possiblement no ho veurem. Veiem amb el cervell, no pas amb els ulls.