Tanca la porta, aleshores jo surt disparada de l’habitació, perseguint-lo silenciosament per a que no es done conter. El veig girar el cantó del passadís i esmunyir-se per una escletxa de la finestra que m’he deixat oberta. Malgrat que la lògica em diu que no podre passar per l’escletxa, opte per desafiar-la, i per estrany que semble, no em quede encallada.
Baixe de la paret d’un bot, en el que m’hagera pogut trencar una cama perfectament, i continue caminant sigilosament amb compte de no fer cap sorollet.
En aquest moment una estranya pluja comença a caure i mire cap al cel, això és el que li fa falta per a girar-se i descobrir-me rere seu. Escapa, i no em dona temps a seguir-lo.
Torne a casa, aquesta vegada utilitzant la porta, i em refugie entre els llençols mentre les gotes de la pluja cauen formant serps per la banda de fora del cristall.
Estic cansada, llàstima no haver atrapat aquell somni.
sempre ets a temps d’anar darrere d’un somni
sí, els somnis tot sovint s’escapen entre els dits
quina llàstima!
Teniu raò, sempre hi som a temps de perseguir més somnis o lluitar per a atrapar els que se’ns escapen entre els dits.
Potser els somnis tenen tendència a escapar-se però segur que no desaparèixen mai del tot. Només és qüestió de creure en ells i lluitar per fer-los realitat
Gràcies Caterina, intentarè recordar-ho