No recorda qui és, no sap el seu nom, ni tan sols té la mínima idea d’on es troba. Simplement està. Resta palplantada entre uns matolls, que no sap de que són, amb la mirada perduda entre les pedres del terra moll.
No hi ha Sol, però tampoc núvols que tapen el cel. Tot plegat resulta estrany.
El cel no és fosc, no hi ha llum però continua vegent tot el que la rodeja. Comença a caminar sense por de caure.
Aleshores veu aparèixer d’entre el no-res una figura semblant a ella, sense nom… No té por, es queda parada mentre la figura se li acosta i se li planta davant. S’assemblen però no són iguals, l’altre té els ulls blaus, grans però tristos.
Es pregunten i es responen amb la mirada, ningú sap res de ningú.
Sense parlar es van allunyant, separant-se i seguint camins diferents, són diferents.
Ella arriba fins a una espècie de barrots que li tallen el pas. A l’altra banda hi ha més figures, semblants però no iguals a ella que la miren encuriosits i fins i tot amb por.
Una figura més xicoteta s’acosta als barrots i la mira; desprès torna al seu lloc corrents i agafa de la mà a una altra figura més gran.
Una veu les allunya a totes del seu camp de visió. No ho entén bé, que significa que el zoològic humà tanca les seues portes fins demà?
Mai no m’han agradat els zoològics. Hi portava els meus fills algun cop, però en sortia força trista. Amb aquests precedents, pots imaginar que m’ha fet escruixir la lectura del teu post. Suposo que era això el que pretenies, molt ben aconseguit. Petonets.
Carme a mi tampoc m’agraden massa els zoològics, supose que per això m’ha sortit aquest post.
Jo només he visitat el zoo de Bcn perquè a Mallorca no en tenim i com a cosa nova et crida l’atenció però si torn a Barcelona algun dia sé que repetiré llocs que ja vaig veure però no crec que un d’ells sigui el zoo. Deu ser més divertit i interessant anar en cotxe a l’Àfrica i veure’ls lliures, corrent sense aturar.
Molt bé pel post. És com inquietant
Caterina, a mi també m’agradaria anar a fer un safari d’aquests. És una cosa d’aquestes que diuen “no m’he de morir sense fer-la”!