Corre depresa, no s’atura mai. Deixa camins sinuosos darrere seu sense pensar que, potser, els petits camins desemboquen en els senders somiats.
Deixa ales trencades que mai podran tornar a remuntar el vol; deixa somnis perduts entre calaixos que mai podran tornar a trobar perquè mai ningú els tornarà a buscar…
Corre depresa, no s’atura mai. Corre fins que els seus peus descalços li criden que pare, criden de dolor. Però ell no els fa cas, no fa cas de ningú i corre fins que ho perd tot pel camí, fins que no li queda ni el nom, ni la por, ni la vida…
I per què deu ser, Pirene, que hi ha tanta gent que ho fa?
No ho se, Carme, la desesperació deu ser enorme per a fer una cosa així. Una persona humana no pot abandonar la vida de cop… jo no podria.