He decidit redissenyar el meu blog i, per aquest motiu, migro a un altre indret.

A partir d’ara podeu seguir llegint-me a:

http://pirene-angelscaiguts.blogspot.com/

Apa! Us espero!

Desprès d’una temporada de treball esgotadora i sense quasi vacances he decidit agafar-me uns dies (prou llargs) per a relaxar-me una miqueta i mirar d’enfosquir la meua pell blanca…

Marxe unes setmanes però…  el dia 30 d’agost, allargant-me una miqueta més per a descansar, tornaré a estar aci.

Fins aleshores!!!

Estic preocupada, el meu gosset encara no ha tornat des d’aquest dia en que vam sortir a perseguir àngels.

Li vaig donar fins a l’hora de dinar per a aparèixer i com que no ho feia vaig sortir a buscar-lo. No hi havia rastre d’ell per ningun lloc i desanimada vaig tornar a casa.

Ara, mentre prepare el dinar, pense que si haguera continuat caminant, potser hauria trobat l’àngel i així el meu gosset no hauria decidit sortir a buscar-lo ell sol.

El temps no acompanya el meu estat d’ànim. Els núvols que l’altre dia semblaven tant juganers, ara tanquen el cel amb les seues obres obscures i fan que el bosc que hi ha al costat de casa semble extret d’una novel·la d’Stephen King. Sembla tenebrós i fins i tot sembla que les ombres dels arbres dancen al compàs de la pluja que no tardarà en caure.

I és en girar-me que el veig.

El plat que portava a les mans em cau estrepitosament fent-se miques en terra i em queda parada sense poder reaccionar.

Però tanque els ulls un segon i la figura ha desaparegut. Han sigut unes mil·lèsimes, però l’àngel que estava recolzat a l’ampit de la finestra ja no hi és, i tot queda com en un somni.

Quan reaccione torne a tenir al meu gosset als peus.

Corre depresa, no s’atura mai. Deixa camins sinuosos darrere seu sense pensar que, potser, els petits camins desemboquen en els senders somiats.

Deixa ales trencades que mai podran tornar a remuntar el vol; deixa somnis perduts entre calaixos que mai podran tornar a trobar perquè mai ningú els tornarà a buscar…

Corre depresa, no s’atura mai. Corre fins que els seus peus descalços li criden que pare, criden de dolor. Però ell no els fa cas, no fa cas de ningú i corre fins que ho perd tot pel camí, fins que no li queda ni el nom, ni la por, ni la vida…

No recorda qui és, no sap el seu nom, ni tan sols té la mínima idea d’on es troba. Simplement està. Resta palplantada entre uns matolls, que no sap de que són, amb la mirada perduda entre les pedres del terra moll.

No hi ha Sol, però tampoc núvols que tapen el cel. Tot plegat resulta estrany.

El cel no és fosc, no hi ha llum però continua vegent tot el que la rodeja. Comença a caminar sense por de caure.

Aleshores veu aparèixer d’entre el no-res una figura semblant a ella, sense nom… No té por, es queda parada mentre la figura se li acosta i se li planta davant. S’assemblen però no són iguals, l’altre té els ulls blaus, grans però tristos.

Es pregunten i es responen amb la mirada, ningú sap res de ningú.

Sense parlar es van allunyant, separant-se i seguint camins diferents, són diferents.

Ella arriba fins a una espècie de barrots que li tallen el pas. A l’altra banda hi ha més figures, semblants però no iguals a ella que la miren encuriosits i fins i tot amb por.

Una figura més xicoteta s’acosta als barrots i la mira; desprès torna al seu lloc corrents i agafa de la mà a una altra figura més gran.

Una veu les allunya a totes del seu camp de visió. No ho entén bé, que significa que el zoològic humà tanca les seues portes fins demà?

Em desperte i la meua ment corre fins als teus cabells, els meus dits s’entrellaçen amb els teus rinxols negres mentre somrius amb els ulls tancats.

De cop els obris, i em fas un somriure encara més gran i em veig reflexada en els teus ulls.

En aquest moment tinc la certesa de que quan em mires als ulls res no em fa por i em podria perdre dins refugiant-me de tot al meu racó preferit.

Tanca la porta, aleshores jo surt disparada de l’habitació, perseguint-lo silenciosament per a que no es done conter. El veig girar el cantó del passadís i esmunyir-se per una escletxa de la finestra que m’he deixat oberta. Malgrat que la lògica em diu que no podre passar per l’escletxa, opte per desafiar-la, i per estrany que semble, no em quede encallada.

Baixe de la paret d’un bot, en el que m’hagera pogut trencar una cama perfectament, i continue caminant sigilosament amb compte de no fer cap sorollet.

En aquest moment una estranya pluja comença a caure i mire cap al cel, això és el que li fa falta per a girar-se i descobrir-me rere seu. Escapa, i no em dona temps a seguir-lo.

Torne a casa, aquesta vegada utilitzant la porta, i em refugie entre els llençols mentre les gotes de la pluja cauen formant serps per la banda de fora del cristall.

Estic cansada, llàstima no haver atrapat aquell somni.

L’àngel, que si que té millors dots deductius que jo, inicia la seua caminada inversa resseguint els llocs per on ha passat i va recollint el rastre de llum que jo no he trobat. Un parell de minuts desprès arriba al lloc on va començar la meua recerca i mira cap al cel entristit. Està cansat, el terreny que l’envolta no li es conegut i encara no sap molt bé com hi ha anat a parar.

Qualsevol que mirara en aquest moment cap al lloc on està plantat, no veuria res. Veuria una mena de resplendor tremolosa que es podria confondre amb boira i, afortunadament per a l’àngel, la gent d’avui en dia no es fixa en tot el que l’envolta.

Però avui el cel està ras i al gran llenç tan sols hi destaca un tímid Sol que pretén obrir-se camí.

Malgrat tot, encara queda algú al prat, algú que si que es fixa en el que l’envolta perquè ningú més li diu que no ho ha de fer, algú que no s’ha quedat convençut de la seua recerca i que encara vol seguir investigant, algú… el meu fox terrier.

S’ha quedat ajupit darrere uns matolls i quan l’àngel es mou decideix anar-hi darrere, talment com si fos un espia de les pel·lícules que veiem ell i jo per les vesprades.

Mentrestant, jo he arribat a casa i quan em done conter de que no hi és li  done fins a l’hora de dinar, i si no sortiré a buscar-lo.

Tanca la finestra al mateix temps que l’amor explota en tota l’habitació i trenca en mil bocins la seua ànima.

Crida a veu desgarrada i recull i es talla amb els bocins de la seua ànima, i crida llàgrimes de sang mentre cus les parts que la por ha anat arrancant.

Crida per estar callada tant de temps que la seua veu es podría perdent la seua lluminositat. Mentrimentres s’acarnissa i esgarrapa les ilusions clavant-se paraules enmig del cor.

I quan tot acaba s’asseu al peu de l’escala i mira com la llum de la lluna plena d’ombres tots els racons de l’habitació.

I ell continua estés a terra mentre als seus dits s’acumula el pols d’un dia llarg. Les llàgrimes li corren cara avall en silenci, talment com si d’una pel·lícula muda es tractara. Ja ni els batecs tenen presa per a recòrrer el seu camí.

Recolze el cap a la paret i el deixe caure al cantó que hi forma amb la prestatgeria de la sala. El silenci em perfora la oïda, eixordador, i la meua ànima còrre a refugiar-se en un racó de la meua butxaca i intenta oculta-se.

L’únic que trenca aquest silenci esgarrifós és el constant degoteig d’aquest líquid carmesí que va formant un bassal a terra cada vegada més gran.

I finalment para i el silenci esdevé estúpid. Se que no deuria fer-ho, però no puc soportar una mirada morta i li passe la mà per la cara per a tancar-li les parpelles.

La vida abandona la profunditat dels seus ulls abans de tancar-li’ls i si em fixe encara puc veure com la llum que envoltava la pàl·lida figura desapareix, evaporant-se i passa a ser la mateixa foscor que impregna tota l’habitació.